La criminalització de pobles, siguin quins siguin, en veu d’un polític o d’un partit, és d’una baixesa moral extraordinària i ha de ser reprovada tant si respon a conviccions ideològiques com a un afany de notorietat. Notorietat, en el sentit d’obtenir més projecció mediàtica mitjançant la instrumentalització del poble vituperat. Últimament n’hem tingut una bona mostra, d’aquesta conducta, en la persona de Joan Puigcercós, que no ha tingut escrúpols a utilitzar i criminalitzar el poble andalús –tot el poble andalús– per tal d’aconseguir guanyar una mica d’espai mediàtic als seus adversaris durant la campanya electoral. Just el mateix que fa habitualment el Partit Popular des de Madrid contra el poble català.
Puigcercós diu: “A Andalusia no paga ni Déu! Ni Déu!”. I quan ho diu sap molt bé que falta a la veritat i que es tracta d’un estirabot. Passa, però, que se serveix d’un fet real, l’escandalosa espoliació fiscal de 22.000 milions d’euros que pateix Catalunya per part d’Espanya, per fabricar un titular de premsa que aixequi polseguera i li doni aparença d’home valent que parla clar i català. Però la realitat, malauradament, n’és una altra. I el Polònia ens la mostra cada dijous despietadament.
Fixem-nos que Puigcercós, per emfasitzar la seva afirmació –“A Andalusia no paga ni Déu! Ni Déu!”–, repeteix dos cops que no hi ha ni un sol andalús, ni un, que pagui impostos. Tots, per tant, són uns lladres que viuen a costa nostra i que cal blasmar públicament. Ara bé, com s’han de sentir els andalusos que sí que en paguen, d’impostos? La criminalització de pobles al servei d’una causa, per justa que sigui, és inadmissible en un polític, i encara més quan convoca els mitjans de comunicació per fer-la pública. Cosa que indica premeditació i plena consciència de l’improperi llançat.
Hi ha, d’altra banda, un component afegit que encara fa més patètic l’improperi i que retrata Puigcercós com a polític hispanocèntric. Cosa que explica la seva satisfacció per la visió escandalosament hispanocèntrica dels informatius de TV3. I és que Puigcercós, en lloc de blasmar l’Estat espanyol com a espanyaportes de Catalunya, no parla de greuges d’una nació a una altra nació, sinó que, com faria qualsevol polític regionalista, parla de greuges entre comunitats autònomes. Segons Puigcercós, per tant, el conflicte no és internacional, entre Catalunya i Espanya. El conflicte és regional, entre Catalunya i Andalusia (entre catalans i andalusos), españoles todos.
De tota manera, atès que s’autodefineix com a “independentista” i “valent”, cal preguntar a Joan Puigcercós per què no blasma públicament el rei d’Espanya? Ho té molt fàcil, perquè en aquest cas no li caldran gentilicis i podrà ser molt més concret acusant algú amb nom i cognoms. O no és cert que bona part del pressupost de vida d’aquest monarca prové dels impostos dels catalans? Ja sabem que la llei del país veí diu que el rei d’Espanya és “inviolable” i “irresponsable” i que, consegüentment, no pot ser acusat per ningú. Només cal recordar les greus conseqüències que l’any 2002, a punt d’anar a la presó, va patir Jesús Artiola per titllar-lo de mentider quan va dir que “jamás fue el español lengua de imposición sino de encuentro”.
Però què és això per a un valent com Puigcercós, flagell d’andalusos? Tot queda aclarit, tanmateix, quan sabem que la paraula que definirà històricament el pas de Joan Puigcercós pel govern de Catalunya és “covardia”.
Víctor Alexandre
.JPG)
